PEL·LÍCULA ESTÀTICA (50)

“¿Quién decidió que necesitábamos que nos salvaran? Quién decidió extender la alfombra roja a los salvadores? Eso es lo que quiero saber. Fuimos los que dimos forma al planeta, los que alzamos la llama. Fuimos los soñadores y creadores de mitos. Fuimos los inventores y la industria, y la vida, y la sangre. Nosotros fuimos los hombres de la tierra, no ellos. Pero ahora es demasiado tarde. Se la entregamos a los alienígenas, a los robots y a los mitos que exigían con su presencia que creyéramos en ellos. Y que reconociéramos su superioridad. Y que confiáramos en ellos. Nosotros descubrimos el átomo. Nosotros creamos la bomba. Fue nuestra responsabilidad. No debía haber ocurrido. No en un mundo poblado por lo imposible. Deberíamos haber hecho todo lo posible a pesar de los rescatadores. Pero fuimos perezosos. Su mera existencia nos hizo perezosos. Y ahora todo va a explotar-nos en la cara.”

Publicat al còmic “Justice” d’Alex Ross i Jim Krueger.

SUPERHEROIS: DÉUS POSTMODERNS

El Superheroi: una nova imatge de Déu


En la modernitat hi ha una pluralitat, dispersió i fragmentació d’imatges de Déu que porten a la desaparició dels Déus en el nostre entorn occidental segons la teoria que s’ha batejat amb el nom de desencantament del món. És cert que la modernitat cada vegada accentua més el creixement d’autonomia de la persona i porta un progressiu allunyament de Déu, però l’ésser humà continua necessitant uns arquetips que l’ajudin a configurar la seva personalitat, a construir el jo.
En la postmodernitat, nom que els intel·lectuals utilitzen per definir l’època en la qual estem immersos, se’ns ofereix l’oportunitat de revaluar la modernitat, de llegir els signes dels temps com a demostracions que evidencien que la pròpia modernitat és inestable i impredictible, i de renunciar al futur que semblava prometre . Amb aquesta premissa ens endinsarem en l’atreviment d’afirmar l’aparició d’una nova religiositat filla de la condició postmoderna.
L’home postmodern ha divinitzat el cos, el sexe, el consum, la fama, però encara m’atreviria a dir més, ha recreat uns Déus anomenats superherois -producte de la cultura de masses- on dipositar les neures, les pors i, en definitiva, les reflexions de la societat. Dic recrear perquè estem parlant de l’actualització d’un politeïsme ja existent en aquells déus de l’Antiga Grècia.
La figura del Superheroi és clarament un model nascut a Estats Units, país que s’ha convertit en el centre neuràlgic del planeta Terra i promotor d’una globalització cultural de la mateixa manera que ho fou Roma en el seu temps. Els nord-americans han adoptat, igual que els romans, aquells déus marcats per tragèdies que l’Antiga Grècia va engendrar en la seva mitologia. Ara bé, aquest refregit de deïtats, tot i tenir trets comuns amb les divinitats de l’Antiga Grècia, també té moltes diferències.
L’ésser humà sempre s’ha caracteritzat per fer-se preguntes. La religió, entesa com un element de la cultura humana, és el paradigma d’aquest desig d’obtenció de respostes. Spencer afirma que “les religions han acordat reconèixer tàcitament que el món, amb tot el que contè i tot el que l’envolta, és un misteri que precisa una explicació” . Per tant, la religió neix de la constatació d’una insuficiència palpable dins del sentit comú per donar significat a allò que es troba més enllà de l’experiència. Aquesta seria l’explicació de l’existència d’uns déus com són els grecs, però no els característics de la condició postmoderna.
Els superherois sorgeixen precisament a conseqüència del triomf i la posterior decepció de la modernitat juntament amb el que George Steiner definiria com a nostalgia de l’absolut. El creixement econòmic, l’urbanisme, el sistema polític democràtic, la ciència i la tecnologia semblaven ser un futur prometedor. Però a partir de les reaccions romàntiques del segle XIX, no deixa de qüestionar-se la utilitat del llegat modern. El resultat de tot plegat és un nihilisme amb totes les facetes: desampar, autosatisfacció i, el més important, la búsqueda d’una ètica. La freda modernitat il·lustrada va conduir a la recerca d’antídots psicològics que dotessin a la societat d’una falsa consciència de seguretat. Així, la humanitat desencantada en un món despoblat per déus reconstrueix una mitologia adaptada als temps moderns.
Ara, a diferència dels déus grecs, els superherois necessitaven d’una explicació científica perquè la societat incrèdula de la modernitat els considerés versemblants i pogués confiar les seves pors, aspiracions… a aquelles divinitats mitològiques que habitaven en aquells productes de la cultura de masses denominats còmics. Per tant, els superherois es troben atrapats entre la traducció d’una mitologia i la credibilitat d’una realitat científica. Aquesta explicació científica obliga que aquestes noves divinitats siguin més properes a l’heroi de temps homèrics amb habilitats semidivines que a la figura d’un Déu per antonomasia. Això comporta, a més, que n o ens trobem davant una multiplicitat de déus i que cadascun d’ells ens mostri una dimensió de la vida humana, sinó que cadascun d’ells és un humà amb una personalitat, uns poders determinats i la decisió ètica de què fer amb ells.
Per altra banda, les semblances són bastant clares. Els superherois, igual que els déus grecs, intervenen en la vida humana i el desenllaç dels fenòmens humans volant o saltant per sobre els terrats dels immensos gratacels de la metròpoli i posant fi a l’existència de qualsevol mal. També neixen, procreen, odien, moren… cosa que els defineix com figures antropormòrfiques, ja que al cap i a la fi, són simples humans amb poders.
Ara bé, s’ha de deixar ben clar que la persona és conscient, a diferència de l’època grega, que els superherois no existeixen (un nen pot arribar a creure-s’ho, però no una persona adulta), són simplement una metàfora, un model abstracte, un ideal.

Superman: el primer superheroi

La creació del primer superheroi de la història es remunta a l’any 1934, tot i que s’acabari a publicant el 1938 a les pàgines de la nova revista Action Comics. Jerome Siegel i Joe Shuster somiaven aleshores amb la publicació del seu personatge anomenat Superman a les tires d’un gran diari. Finalment, després de molts intents frustrats aconseguirien que la seva creació arribés al gran públic.
En aquella època, un heroi capaç d’aixecar un cotxe amb les mans nues senzillament no existia i els editors no veien clar que funcionés. Però la història d’un ésser extraterrestre, vingut d’un llunyà pla neta molt desenvolupat tecnològicament, sota una aparença humana arrelaria amb èxit en la consciència col·lectiv a dels infants. És curiós que el primer superheroi de la història sigui un extraterrestre i no un humà. Això demostra com la idea d’un semidéu humà era difícil d’encaixar en una societat que estava acostumada a divinitzar allò inexplicable.
L’obra de Siegel i Shuster mostra un dels punts essencials de la modernitat com és l’esfera d’organització racional que engendra la ciutat. Superman, amb el nom humà de Clark Kent, s’havia criat amb els seus pares adoptius en una granja de Kansas City. L’emigració d’aquest superheroi del seu lloc d’infància a la gran ciutat posa de manifest com l’experiència moderna és abrumadorament urbana, en contrast amb el passat, predominantment rural.

La metròpolis

Georg Simmel pensava que la metròpolis tenia un efecte distintiu sobre la vida mental, a més de ser el centre de l’economia monetària. Segons paraules textuals: “La complexitat i l’extensió de l’existència metropolitana imposen puntualitat, calculabilitat, exactitud”. Aquests són trets que els superherois havien de tenir i molts dels seus poders –moure’s a la velocitat de la llum, atravessar parets com fantasmes o volar per sobre de la tumultuosa ciutat- permetien que la seva doble vida fos possible. Això els convertia en figures ideals envejables. Els superherois eren escapistes capaços de fugir del sorollós murmuri de la vida metropolitana.
Simmel i altres consideraven la ciutat el crisol on es formaria i reformaria la modernitat. En aquest microcosmos es podia observar la diferenciació, la mercantilització i la racionalització a gran escala. Els habitants de la ciutat cada vegada es distingien més per la seva actitud reservada i hastiada. Mostraven una aparent urbanitat, creient-se portadors de la civilització, però distanciant-se de les relacions que poguessin ser clarament íntimes. La identitat ja no es trobava en la comunitat local. Havia sorgit una societat d’extranys que floria en la ciutat.
En contraposició a una màscara monòtona de l’existència marcada pel rellotge de la fàbrica, el mono de treball i sense espai per a la fantasia; els superherois defensaven la modernitat encabits en uniformes de colors i textures diverses arrapats en els seus cossos atlètics com banderes que onegen amb el fort vent que ofereix un futur esperançador. Però els superherois tampoc eren diferents als mortals. Com qualsevol Déu, ells eren fets a imatge de l’home. No n’eren una excepció. Així que tot i la fantasia que els envoltava, no podien evitar el fet d’heredar característiques d’aquella societat. Les màscares que cobrien els seus rostres i expressaven un discurs que els sobrepassava i els convertia en figures ideals d’un poble, no eren res més que un reflex psicoanalític d’aquells ciutadans esporuguits per mostrar la seva identitat davant dels nombrosos desconeguts i creadors d’una aparença construïda sota i per a la mirada de l’altre. D’aquesta manera, els superherois assumien l’expressió d’un “ello desconegut” i es valien de les seves màscares per pronunciar la veu del destí amb un simbolisme tal com el de Zaratustra en l’obra de Nietzsche o el de les pròpies màscares impersonals de la tragèdia grega.

Ètica i política

Aviat la societat nord-americana, però també la resta del món, degut a la millora exponencial dels mitjans de comunicació, va ser testimoni de la formació d’una nova eina per on fer circular els models de conducta. D’aquesta manera quedava resolta la pregunta de Dostoievsky: “Si Déu ha mort, tot està permès?” La resposta: “No, perquè nous Déus neixen per ocupar una buidor que l’home modern havia intentat omplir dissenyant nous absoluts”. Primer Superman i després molts d’altres, es convertirien en els defensors d’una disciplina justiciera embadurnada d’intencions polítiques d’un país nord-americà en plena efervescència.
Excloure i eliminar racionalment als delinqüents i desviats, és conseqüència lògica de l’impuls controlador i classificador que es podia percebre en la ciutat. Però degut a la irrupció de la Segona Guerra Mundial la seguretat va passar a ser una preocupació que anava molt més enllà de les fronteres metropolitanes.
Davant el nazisme, un nou superheroi nascut del patriotisme més neuròtic dels Estats Units de Roosevelt va aparèixer per representar una Amèrica salvadora: El Capità Amèrica. De la mateixa manera que en el passat, projectaren en la figura d’aquests nous déus la font de les normes de comportament amb l’objectiu de dotar-les d’autoritat absoluta. Pel que semblava, els homes de la modernitat havien adoptat part de la teoria de Plató establint ells mateixos les lleis, però encara necessitaven d’uns déus personalitzats per propagar-les en aquella cultura de masses que tot just començava a crèixer.
Steve Rogers, un jove novayorquès, orfe i dèbil, horroritzat per l’ascens del nazisme i decidit a allistar-se a l’exèrcit, seria seleccionat per un programa experimental altament secret que, a través d’una injecció d’un sèrum especial, el transformaria en un supersoldat destinat a erradicar el mal. Així germina el personatge de Joe Simon dibuixat per Jack Kirby l’any 1941. En la portada el Capità Amèrica s’enfronta a les bales dels oficials nazis amb el seu famós escut estrellat i colpeja el rostre del propi Hitler. Quan encara faltava més d’un any per a que els Estats Units entressin en guerra, els mites del Nou Món ja ho demanaven a crits.
Arribats a aquest punt es testimonia que l’objectiu de la recerca ètica és, en darrer terme, sempre polític tal com Plató i Aristòtil argumentaren en l’antiguitat. Les dues dimensions necesiten una de l’altra i aquells personatges dels còmics que s’estaven convertint en models ètics d’un país n’eren un clar exemple. Mentre els superherois dibuixaven l’ètica, la ciencia pràctica que ofereix una teoria de l’acció humana, la política, en canvi, es preocupava d’afaiçonar els ciutadans, vetllar per fer-los bons i perquè portessin a terme accions nobles.
La justícia era la principal virtut que definia les accions d’aquells herois divins en un món que necesitava de la seva protecció com una aspirina pel refredat. Davant el genocidi, el Capità Amèrica, defensaria una relació d’igualtat uniforme –característica de la democràcia- existent entre els qui, essent lliures, conviuen amb la intenció d’assolir l’autarquia, la màxima expressió del bé social.
El coratge, un terme mitjà entre el temor i la temeritat, seria l’altre paraula que formaria el perfil del superheroi. Temien com qualsevol mortal les coses temibles, que en general són mals i el temor del nazisme era l’expectació d’un mal que calia erradicar abans no fos massa tard. Temor i temeritat era la fòmula necesaria perquè els joves s’allistessin a l’exèrcit per posar fi a aquell mal nascut a Alemanya.

La ciència: element divinitzador





















Un cop exterminat el mal del nazisme, els perills de les societats premodernes –tempestes, males collites o malalties- serien substituïts en el món modern per riscos causats pels mateixos processos de la modernitat. En una societat pacificada i pacifista el risc es convertiria en el mal absolut i no seria pas un temor a ignorar, ja que la bomba nuclear que havia posat fi al conflicte de la Segona Guerra Mundial deixava palès el gran poder i la gran responsabilitat de l’ésser humà a partir d’ara. Tenia entre les seves mans el poder d’un Déu. Era capaç d’exterminar un planeta sencer amb una facilitat extraordinaria tal com Karl Jaspers manifesta en el seu llibre “L’era de la bomba atómica”.
A partir d’aleshores, aquella por invisible, però present, acabaria tenint conseqüències en l’imaginari mitològic dels superherois. El segle XX oferia a l’home una sèrie de paradoxes de conducta i enigmes morals fins llavors impossibles d’imaginar. La ciència, l’enemic tradicional del misticisme i la religió, es convertiria en un element divinitzador. Si l’home a través de la ciència podia ser Déu, el superheroi havia de nèixer de la ciència. En aquest aspecte el Capità Amèrica s’havia avançat, ja que havia nascut en un laboratori, però la neurosi nuclear es faria molt més present en els superherois de nova generació.
Peter Parker, com la bella durment que fou punxada per una agulla venenosa, és picat per una araña radioactiva el verí de la qual li modifica l’adn i adquireix els poders/habilitats d’una aranya convertint-se així en Spiderman. Bruce Banner, com el Dr Jekyll, adopta una nova personalitat monstruosa sorgida dels seus experiments amb radiacions gamma anomenada Hulk. Matt Murdock, un noi com qualsevol altre, es queda cec amb la resta de sentits potencialitzats al màxim degut a l’avocament de residus radioactius sobre seu. I així molts altres d’un extens llistat.
Els malvats que aquests nous déus combatien també sorgien de la ciència en un gran nombre d’ocasions i fins i tot eren pròpiament científics bojos, com els que havia esboçat el cinema expressionista alemany que havia deixat la seva petjada en l’imaginari nord-americà, que posaven en perill l’ordre natural del seu entorn o de tot el planeta. Doctor Octopus, Curt Connors, Adrian Toomes o Lex Luthor en són alguns exemples.
S’ha de destacar que no tots els superherois eren fills de la ciència. Alguns eren Déus de debó enmig d’aquell paisatge urbà ple d’homes mortals que volaven i saltaven pels terrats de la gran ciutat com és el cas de Thor o Wonder Woman. Altres havien aconseguit realitzar proeses extraordinàries a través de l’esforç físic i l’ajuda d’una base tecnológica molt avançada com és el cas d’Iron Man i Batman.
Ara bé, la culminació d’aquests éssers creats en la consciència mitològica de la societat americana que acabaria exportant-se a tot el món occidental desembocà amb els X-Men. L’existència d’aquests éssers extraordinaris no s’explicaria amb una coartada científica com en les anteriors ocasions, sinó que seria una anomalia genètica qui els definiria com a superherois. Ja no eren necessàries la ciència ni la tecnologia per explicar l’origen de la divinitat. Aquesta naixia de l’interior del propi ésser humà. La visió antropocèntrica iniciada en el Renaixement assolia el punt més àlgid dins la cultura de masses.

Esperances en el capvespre del deure

Lipovetsky destaca que en l’actualitat hi ha una crisi del sentit del deure. Si no hi ha deure, en conseqüència no hi ha culpa. Lipovetsky relaciona aquest capvespre del deure amb la decadència de les institucions religioses. Si això és així, els superherois seran els subtituts d’aquest sentit del deure que les institucions han perdut? Sí que és veritat que defensen deures com el de fer justícia o ser responsable del propi poder, però també és cert que és una mica exagerat assimilar les institucions religioses a personatges de trets divins que protagonitzen simples aventures en productes pensats per consumir de manera massiva i treure’n un profit econòmic. Ara bé, sí que podem intentar entreveure perquè els joves ciutadans d’avui en dia poden considerar més rellevant un producte editorial com és el còmic de superherois que les idees promulgades per una institució religiosa com pot ser l’esglèsia catòlica.
Una primera raó podria ser la llibertat. Mentre les institucions fan incompatible el desig de llibertat de l’ésser postmodern, els superherois responen als seus somnis, la possibilitat d’escapar d’un món complicat i difícil d’entendre per traslladar-se en un espai mental on el fracàs no existeix i l’heroi sempre acaba triomfant. A més a més, cal destacar que la lectura d’un còmic, a diferència de pertànyer a una institució, és un acte individual, i la decisió de compartir aquest amb altres pertany al propi individu.
Una segona raó és que mentre les institucions religioses es veuen com residus del passat i que en certa manera obstaculitzen el progrés científic i tecnològic, els guionistes responsables de les peripècies dels superherois utilitzen aquests residus per dotar de simbolisme els seus personatges i utilitzen la ciència i la tecnologia com a components per injectar de realisme els seus arguments.
Una tercera raó és el llenguatge. Hi ha un abisme entre el llenguatge de les institucions (oral o escrit i lent) i el de les masses, mentre que el llenguatge del còmic (suport on es desenvolupen les històries d’homes amb capa i poders ultrahumans) és sobretot visual, hiperfragmentat (cosa que proporciona velocitat al seu discurs) i amb alguns fragments escrits. Per tant, el còmic en contraposició amb el llenguatge institucional és més proper a les masses.
Una quarta i última raó són els valors. Mentre les institucions religioses defensen uns valors no compartits per una gran part de la societat actual i que moltes vegades cauen en la incoherència per no ser posats en pràctica per la mateixa institució, els valors que conformen el significat de les accions dels superherois són trets tant generals (la justícia, el coratge, la responsabilitat…) que són compartits per una gran part de la població. A més a més, s’ha de tenir en compte que com a producte cultural que són els còmics de superherois, els valors que els conformen estan dissenyats per compatibilitzar amb el target al qual l’editor vol dirigir-se. Per tant, la conclusió és que els superherois són dipòsits de valors variables segons l’època (temps) i les circumstàncies (espai).
En definitiva, reemprenent el fil del principi, en un món cada vegada més secularitzat és difícil afirmar amb rotunditat que els superherois substituiran la figura de les institucions en un entorn dominat pel consum i es convertiran en el canal per on fer circular el deure i la culpabilitat de l’individu com ho va fer (i ho continua fent en menor mesura) la Bíblia. Això sí, no es pot negar que aquests nous ídols seguits per un nombrós grup de fans que compren cada setmana la continuació de l’episodi anterior són veritables tòtems (com les marques d’alguns productes com ara Nike, Coca Cola i McDonalds) on es poden traslladar els valors del deure o la culpabilitat , però també els gustos i comportaments d’un pensament únic com és el nord-americà el qual defensa l’individualisme, el consum i el lucre com a model de felicitat.

11-S: La reinterpretació del mite superheroïc

Amb la caiguda de les Torres Bessones, el món mitològic dels superherois s’ha convertit en una reivindicació per la lluita d’una identitat occidental. “Manteneos firmes” és la frase que promulga l’episodi d’Spiderman on es reflecteix la impotència davant l’atemptat. La por a una amenaça inesperada ha fet del superheroi un mecanisme psicològic que serveix per vehicular el temor de la vulnerabilitat humana. El superheroi és reinterpretat con un símbol de les aspiracions occidentals i pren consciència del seu paper. D’aquesta manera, amb el seu caràcter diví i la proximitat a un públic massiu, els superherois són el producte residual de la incredulitat davant les metanarracions. Ara ni els superherois són capaços d’aturar i fer front als temors i les amenaces de la societat sorgida dels ideals de la modernitat.
Per altra banda, el prototip superheroïc és un canal per on transmetre altres valors més enllà dels occidentals. Un exemple d’això el trobem en el còmic “The 99”, una sèrie editada a Kuwait que presenta els primers superherois amb valors islàmics.
En conclusió, cal destacar que en temps de confusió com els actuals –que alguns han traduït com un buit religiós - les percepcions del món estan passant de l’estat sòlid al líquid: tot es mou i creix la demanda de signes per donar sentit al caos. Entre l’oferta d’explicacions es troba el superheroi, un tipus de Déu que no busca explicar lo inexplicable, sinó reflexionar sobre nosaltres mateixos i la societat on ens ha tocat viure sota una aparença inofensiva que ofereixen els seus dibuixos llampants i amb grans dosis d’acció delirant.