PEL·LÍCULA ESTÀTICA (61)

I continuem en aquesta segona part de Pel·lícula Estàtica (61) parlant del fenomen Watchmen. En aquest cas dediquem l’article d’avui a la ment que va idear la novel·la gràfica, un dels millors guionistes, per no dir el millor, que ha tingut el món del còmic. En aquest article intentarem entreveure els diferents elements que van fer d’Alan Moore un escriptor capaç d’engendrar Watchmen.

EL VISIONARI DE WATCHMEN: ALAN MOORE


Alan Moore, l’autor d’aquesta obra considerada la millor novel·la gràfica que s’ha fet en tota la història, és un personatge estrafolari si tenim en compte la majoria de biografies que s’han fet d’ell i que expliquen entre altres coses que va tenir una adol·lescència difícil de classe obrera a la ciutat anglesa de Northampton, que va ser expulsat de l’institut als disset anys per traficar amb LSD i que la seva formació literària i artística és pràcticament autodidacta després d’haver passat per diversos treballs de baixa estofa. Els primers treballs que va realitzar en el món de la historieta van ser en el camp del underground, on ell mateix dibuixa i escriu les seves històries per a revistes de música sota el pseudònim de Curt Vile, i les tires de Maxwell i The Magic Cat pel diari Northants Post, firmades amb el nom de Jill Ray, fent referència a l’assassí en sèrie anomenat Gilles de Rais.
Conscient que és impossible dedicar-se a la historieta com a dibuixant degut a la seva poca destresa en l’art del dibuix, Moore es dedica aleshores a escriure guions curts per altres autors en diverses revistes. Són històries breus de quatre o cinc pàgines, quasi sempre de ciència-ficció, per a títols com 2000 A.D., Warrior i Doctor Who. La seva qualitat com escriptor va creixent i això li permet serialitzar diversos títols dels quals cal destacar Captain Britain per a Marvel UK, el superheroi que pretén ser la contrapartida britànica de l’alter ego de Steve Rogers que ja havia ideat Chris Claremont als anys 70 i que més tard recuperaria, juntament amb la novedosa continuïtat creada per Moore, per a les sèries de mutants, especialment per a Excalibur. La reedició americana d’aquest material sense el permís de Moore va significar durant molts anys una important font de discòrdia entre l’escriptor i l’empresa editorial, una picabaralla que ja s’havia iniciat amb l’altre gran títol d’aquells anys titulat Marvelman i publicat l’any 1982 a la revista Warrior. Marvelman és un treball sòlid que demostra el grau de maduresa i capacitat narrativa que Moore havia desenvolupat amb molt pocs anys de dedicació al mitjà injectant la lògica del món real a uns ingenus “tebeos” anglesos dels anys 50 sorgits a l’ombra del Captain Marvel original. La dicotomia home/superhome es resolia no amb el sempre inestable equilibri entre ells, sinó amb la lògica supervivència del segon a costa del primer. Molts del elements que converteixen Marvelman en un déu del nostre temps sobreviurien després en el personatge del Dr. Manhattan de Watchmen. Marvelman cridaria l’atenció d’una de les editorials independents americanes, Eclipse Comics, que el rellençaria el 1985 en format comic-book recopilant els capítols que ja havien sigut serialitzats a la revista anglesa i, posteriorment, acabaria per culminar la sèrie 16 números més tard, després que Marvel Comics donés la veu d’alarma en veure que es podia confondre amb el seu Captain Marvel i, conscients que el títol podia córrer perill, Eclipse Comics va optar pel nom menys compromès de Miracleman, cosa que va enfurismar molt a Alan Moore i el va portar a enviar una carta a Marvel on recalcava que mai treballaria per a ells.
El primer gran títol propi engendrat per Moore va ser V for Vendetta, també per a Warrior, amb David Lloyd com a dibuixant. Una antiutopia situada en una Anglaterra feixista on un rebel anarquista, V, s’enfronta a l’stablishment sembrant el terror. Reciclat d’un antic projecte sense èxit que Moore havia enviat a DC un parell d’anys abans amb el nom de The Doll, és el dibuixant qui proposa una reformulació del personatge protagonista amb la col·locació d’una màscara de paper machè de Guy Fawkes, el personatge històric que va intentar atemptar contra el Parlament anglès i que va ser detingut el 5 de novembre de 1605 i més tard executat. A V for Vendetta, Moore experimenta i juga amb el format de capítols curts i múltiples punts de vista, centrant-se en l’estructura reticular de la pàgina, tant semblant moltes vegades al disseny que Gibbons presentaria per a Watchmen anys més tard, i jugant amb els icones superheroïcs i lingüístics per a fer una crítica demolidora sobre el poder.
Aviat Moore va rebre un gran reconeixement pel seu treball que li va obrir les portes del mercat americà, on rebria l’any 1983 l’encàrrec d’escriure The Swamp Thing, un títol de terror creat a mitjans dels anys 70 per Len Wein i Bernier Wrightson que, després d’haver sigut abandonada pels seus creadors, havia anat decaient fins al punt d’arribar a la seva cancel·lació. Ressucitat per aprofitar la tirada de la pel·lícula de Wes Craven, el personatge s’enfrontava de nou al fantasma de la desaparició. Amb aquest panorama dessolador, Moore fa amb el primer número del personatge el mateix que ja havia fet amb Marvelman: posar al dia un personatge i un concepte que havien caducat. Amb aquest objectiu, Moore desfà la concepció de superheroi de fang i gespa que “La cosa del Pantà” havia sigut fins aleshores i el converteix en un element de la naturalesa que per error ha cregut fins aquell moment que era un ésser humà mutat en ésser vegetal, però a la vegada respecta tot el que s’havia fet abans amb el personatge de manera que aconsegueix integrar-ho tot en una continuïtat extraordinària que eleva el còmic de terror a unes quotes de qualitat mai vistes abans ni després.
Entre Marvelman, V. Swamp Thing i Dr. Manhattan hi ha claríssimament un fil conductor comú. Tots ells transcendeixen d’alguna manera o altra la humanitat que amb prou feines recorden i, fruit d’accidents tecnològics o experiments, canvien les seves qualitats físiques i morals per convertir-se en semidéus. Marvelman, V for Vendetta i The Swamp Thing són tres títols on Moore demostra la seva capacitat per conjugar una narració experimental i moderna i al mateix temps proporcionar al contingut una forta estructura narrativa que acabarà per desembocar al llarg del temps en el classicisme formal que caracteritza a Watchmen. Moore i els seus dibuixants d’aquell moment saben que estan obrint-se camí en un món i un gènere tradicionalment reservat als creadors nord-americans, però saben amanir els seus títols d’allò tant indefinable que és el còmic anglès, el qual té tendència a l’absurd i a criticar al poder, la pàtina de realitat que els temps exigien, un sentit de la narració que engloba al mateix temps la tradició nord-americana amb l’europea, afegint a més a més els conceptes literaris de la “new-thing” de la dècada anterior i la influència de guionistes com Harvey Kurtzman o novel·listes com George Orwell, Michael Moorcock, Thomas Disch, Aldous Huxley o William Burroughs.