PEL·LÍCULA ESTÀTICA (63)

Aquest any el 27è Saló del Còmic de Barcelona no ha estat excessivament farcit de novetats com altres anys. Deu ser conseqüència de la crisi. Avui en dia tot és culpa de la crisi. Però s’ha de dir que la gran majoria de novetats eren d’una altíssima qualitat i molt recomanables. Això sí, sempre hi ha excepcions i m’agradaria destacar-ne una que em fa molta ràbia. Segurament ja sabreu que en el Saló d’aquest any s’havia anunciat com una gran estrena el còmic Batman Barcelona: El caballero del dragón. La història en línies generals consisteix en la captura pels carrers de Barcelona d’un dolent de segona categoria com és Killer Croc, el qual es creu que és la reencarnació del drac de la llegenda de Sant Jordi. Només falta Batman amb una llança i la senyera per acabar-ho de fer més patètic. Si us plau, ja que es fan iniciatives així senyors de DC Comics, no vulguin fer postals d’una ciutat que ja ho és de per si i intentin fer una Broma Assassina com la d’Alan Moore ambientada a Barcelona. Això sí que hagués sigut la bomba. Que hi farem. És el que té vendre’s al mercat americà a través de pel·lícules tant insípides i estúpides com Vicky, Cristina, Barcelona. Però no ens desanimem, perquè tot i això hi ha gent com Naoki Urasawa o Mike Carey que ens han donat una alegria amb Pluto o Crossing Midnight, aquesta útima una obra de la qual vull parlar avui perquè no la coneixia i m’ha sorprès molt positivament fins al punt d’etiquetar-la com una novel·la gràfica imprescindible per a tots aquells que es considerin aficionats al còmic o siguin fans del terror i estiguin buscant un conte de fades amb tots els seus ingredients.

CROSSING MIDNIGHT


La història es situa a Nagasaki (Japó). Dos germans bessons (Toshi i Kai Hara) han nascut a un costat i l’altre de la mitjanit. Només els separen uns minuts, però aquests minuts faran que les seves vides vagin per camins molt diferents. Al crèixer, Toshi, la bessona, s’adona que té un do extraordinari. No pot ferir-la res que sigui punxegut o afilat. Els ganivets es parteixen o es dobleguen en comptes d’atravessar la seva pell i ferir-la mortalment. Però amb l’arribada de l’adol·lescència, una figura misteriosa que es fa dir Aratsu, el senyor dels ganivets, ve a reclamar-la com la seva esclava. Si Toshi accedeix, haurà de deixar enrere Japó i el món humà, i entrarà en el món dels Kami, els esperits que controlen i viuen en els objectes quotidians que utilitzem. Si el rebutja, les conseqüències per a ella i la seva família seran terribles més enllà de la imaginació. Però aquest fatal destí es pot evitar si el seu germà Kai descobreix quin control posseeixen els Kami sobre Toshi i la resta de la família Hara. Ara bé, Aratsu només li preguntarà a Toshi tres vegades si vol ser la seva esclava.
La curiositat més gran d’aquest còmic és que els autors que han realitzat aquesta obra clarament oriental són occidentals, nord-americans per ser més precisos, però ho han fet igual de bé o millor que els propis japonesos. Aquesta sèrie de Vertigo del guionista Mike Carey, creador de sèries com Lucifer i premiat diverses vegades amb l’Eisner, i del dibuixant Jim Fern, conegut per fer les portades de la sèrie Fábulas i Green Lantern, mescla el terror dels mestres japonesos Junji Ito i Hideshi Hino amb la fantasia exhuberant de Miyazaki i crea una visió única i inquietant dels móns que ens esperen més enllà de la mitjanit.
Si us va encantar el film El viatge de Chihiro, llegir Crossing Midnight és una vertadera delícia que crea addicció. Quan comenceu a llegir, estereu perduts. Ja no podreu parar fins al final.

PEL·LÍCULA ESTÀTICA( 62)

Un home engolit per la rutina i el pas del temps, perdut entre les preocupacions, mira a través d’un aquari la tranquilitat amb la qual els peixos estan dins del receptacle transparent ple d’aigua. Ells neden ignorant què hi ha fora. No diuen res. Simplement viuen atrapats allà, sense cap més altra aspiració que seguir respirant mentre hi hagi un bri d’esperança, mentre les bombolles segueixin existint. Ell, Ramón, s’ofega. Els seus somnis s’han esfumat i necesita trobar-los abans que sigui massa tard. Necessita trobar la vida que vol viure.
Aquest és el plantejament del còmic d’avui i que és la nova obra d’un dels autors espanyols més reconeguts internacionalment. El seu nom és Daniel Torres i el còmic no pot tenir un títol mé encertat que Burbujas.

BURBUJAS

“Ah, vostè també ve per l’esquena? L’edat no perdona, eh?” Sense saber com ni perquè, Ramón Sánchez s’enfronta a una reubicació laboral, una relació matrimonial que sembla haver-se refredat, uns fills amb els quals no es parla ni entèn, un buit existencial enorme i a sobre ha d’aguantar comentaris estúpids sobre la seva edat. Però, què significa l’edat quan desconeixes el rumb de la teva vida, quan no saps el camí que has de seguit i et preguntes davant d’un aquari quan has traicionat tots els ideals que un dia et vas marcar? Burbujas és una història d’introspecció i de vertadera autoajuda amb la qual Daniel Torres torna a primera línia del còmic espanyol.
Daniel Torres va debutar professionalment el 1980 a les pàgines de El Víbora amb El Ángel Caído, una història protagonitzada pel detectiu Claudio Cueco (un personatge creat en la seva etapa universitària) i dos anys més tard va entrar a Norma Editorial, on crea el seu primer gran èxi, Opium, el qual el consolidaria com un dels dibuixants clau de l’anomenada “nova escola valenciana”, sorgida del boom contemporani del còmic adult a Espanya. El 1983 apareix a la revista Cairo (la mateixa on s’havia publicat Opium) Tritón, la primera aventura de Roco Vargas, el personatge que s’acabaria convertint en el més cèl·lebre de Daniel Torres i que arribarà a tenir sis entregues. Els seus següents projectes en el món del còmic inclouen Sabotaje, El octavo día i El ángel de Notre Dame, a més a més de nombroses històries curtes (la majoria d’elles recopilades a l’àlbum Del asesinato al Olimpo i Textura humana). També s’ha encarregat d’algunes col·laboracions de caire molt mediàtic en el mercat americà com un episodi de The Sandman per a DC o una història de The Spirit amb guió d’Alan Moore (el creador de Watchmen).
El públic més jove el coneixerà per haver creat el dinosaure Tom l’any 1995 en forma de llibre de contes que posteriorment seria adaptat com una historieta pel suplement Pequeño País i acabaria l’any 2000 com una part dels continguts de la revista de Norma Editorial anomenada ¡Dibus!.
Si voleu riure i passar una bona estona reflexionant sobre els camins que pren la vida i com el pas del temps ens fa oblidar allò que més estimàvem, Burbujas pot ser un bon còmic per endur-se a la piscina aquest estiu i meditar amb tranquilitat si tenim la vida que volíem.

PEL·LÍCULA ESTÀTICA (61)

I continuem en aquesta segona part de Pel·lícula Estàtica (61) parlant del fenomen Watchmen. En aquest cas dediquem l’article d’avui a la ment que va idear la novel·la gràfica, un dels millors guionistes, per no dir el millor, que ha tingut el món del còmic. En aquest article intentarem entreveure els diferents elements que van fer d’Alan Moore un escriptor capaç d’engendrar Watchmen.

EL VISIONARI DE WATCHMEN: ALAN MOORE


Alan Moore, l’autor d’aquesta obra considerada la millor novel·la gràfica que s’ha fet en tota la història, és un personatge estrafolari si tenim en compte la majoria de biografies que s’han fet d’ell i que expliquen entre altres coses que va tenir una adol·lescència difícil de classe obrera a la ciutat anglesa de Northampton, que va ser expulsat de l’institut als disset anys per traficar amb LSD i que la seva formació literària i artística és pràcticament autodidacta després d’haver passat per diversos treballs de baixa estofa. Els primers treballs que va realitzar en el món de la historieta van ser en el camp del underground, on ell mateix dibuixa i escriu les seves històries per a revistes de música sota el pseudònim de Curt Vile, i les tires de Maxwell i The Magic Cat pel diari Northants Post, firmades amb el nom de Jill Ray, fent referència a l’assassí en sèrie anomenat Gilles de Rais.
Conscient que és impossible dedicar-se a la historieta com a dibuixant degut a la seva poca destresa en l’art del dibuix, Moore es dedica aleshores a escriure guions curts per altres autors en diverses revistes. Són històries breus de quatre o cinc pàgines, quasi sempre de ciència-ficció, per a títols com 2000 A.D., Warrior i Doctor Who. La seva qualitat com escriptor va creixent i això li permet serialitzar diversos títols dels quals cal destacar Captain Britain per a Marvel UK, el superheroi que pretén ser la contrapartida britànica de l’alter ego de Steve Rogers que ja havia ideat Chris Claremont als anys 70 i que més tard recuperaria, juntament amb la novedosa continuïtat creada per Moore, per a les sèries de mutants, especialment per a Excalibur. La reedició americana d’aquest material sense el permís de Moore va significar durant molts anys una important font de discòrdia entre l’escriptor i l’empresa editorial, una picabaralla que ja s’havia iniciat amb l’altre gran títol d’aquells anys titulat Marvelman i publicat l’any 1982 a la revista Warrior. Marvelman és un treball sòlid que demostra el grau de maduresa i capacitat narrativa que Moore havia desenvolupat amb molt pocs anys de dedicació al mitjà injectant la lògica del món real a uns ingenus “tebeos” anglesos dels anys 50 sorgits a l’ombra del Captain Marvel original. La dicotomia home/superhome es resolia no amb el sempre inestable equilibri entre ells, sinó amb la lògica supervivència del segon a costa del primer. Molts del elements que converteixen Marvelman en un déu del nostre temps sobreviurien després en el personatge del Dr. Manhattan de Watchmen. Marvelman cridaria l’atenció d’una de les editorials independents americanes, Eclipse Comics, que el rellençaria el 1985 en format comic-book recopilant els capítols que ja havien sigut serialitzats a la revista anglesa i, posteriorment, acabaria per culminar la sèrie 16 números més tard, després que Marvel Comics donés la veu d’alarma en veure que es podia confondre amb el seu Captain Marvel i, conscients que el títol podia córrer perill, Eclipse Comics va optar pel nom menys compromès de Miracleman, cosa que va enfurismar molt a Alan Moore i el va portar a enviar una carta a Marvel on recalcava que mai treballaria per a ells.
El primer gran títol propi engendrat per Moore va ser V for Vendetta, també per a Warrior, amb David Lloyd com a dibuixant. Una antiutopia situada en una Anglaterra feixista on un rebel anarquista, V, s’enfronta a l’stablishment sembrant el terror. Reciclat d’un antic projecte sense èxit que Moore havia enviat a DC un parell d’anys abans amb el nom de The Doll, és el dibuixant qui proposa una reformulació del personatge protagonista amb la col·locació d’una màscara de paper machè de Guy Fawkes, el personatge històric que va intentar atemptar contra el Parlament anglès i que va ser detingut el 5 de novembre de 1605 i més tard executat. A V for Vendetta, Moore experimenta i juga amb el format de capítols curts i múltiples punts de vista, centrant-se en l’estructura reticular de la pàgina, tant semblant moltes vegades al disseny que Gibbons presentaria per a Watchmen anys més tard, i jugant amb els icones superheroïcs i lingüístics per a fer una crítica demolidora sobre el poder.
Aviat Moore va rebre un gran reconeixement pel seu treball que li va obrir les portes del mercat americà, on rebria l’any 1983 l’encàrrec d’escriure The Swamp Thing, un títol de terror creat a mitjans dels anys 70 per Len Wein i Bernier Wrightson que, després d’haver sigut abandonada pels seus creadors, havia anat decaient fins al punt d’arribar a la seva cancel·lació. Ressucitat per aprofitar la tirada de la pel·lícula de Wes Craven, el personatge s’enfrontava de nou al fantasma de la desaparició. Amb aquest panorama dessolador, Moore fa amb el primer número del personatge el mateix que ja havia fet amb Marvelman: posar al dia un personatge i un concepte que havien caducat. Amb aquest objectiu, Moore desfà la concepció de superheroi de fang i gespa que “La cosa del Pantà” havia sigut fins aleshores i el converteix en un element de la naturalesa que per error ha cregut fins aquell moment que era un ésser humà mutat en ésser vegetal, però a la vegada respecta tot el que s’havia fet abans amb el personatge de manera que aconsegueix integrar-ho tot en una continuïtat extraordinària que eleva el còmic de terror a unes quotes de qualitat mai vistes abans ni després.
Entre Marvelman, V. Swamp Thing i Dr. Manhattan hi ha claríssimament un fil conductor comú. Tots ells transcendeixen d’alguna manera o altra la humanitat que amb prou feines recorden i, fruit d’accidents tecnològics o experiments, canvien les seves qualitats físiques i morals per convertir-se en semidéus. Marvelman, V for Vendetta i The Swamp Thing són tres títols on Moore demostra la seva capacitat per conjugar una narració experimental i moderna i al mateix temps proporcionar al contingut una forta estructura narrativa que acabarà per desembocar al llarg del temps en el classicisme formal que caracteritza a Watchmen. Moore i els seus dibuixants d’aquell moment saben que estan obrint-se camí en un món i un gènere tradicionalment reservat als creadors nord-americans, però saben amanir els seus títols d’allò tant indefinable que és el còmic anglès, el qual té tendència a l’absurd i a criticar al poder, la pàtina de realitat que els temps exigien, un sentit de la narració que engloba al mateix temps la tradició nord-americana amb l’europea, afegint a més a més els conceptes literaris de la “new-thing” de la dècada anterior i la influència de guionistes com Harvey Kurtzman o novel·listes com George Orwell, Michael Moorcock, Thomas Disch, Aldous Huxley o William Burroughs.

PEL·LÍCULA ESTÀTICA (61)

Un rellotge marcava les hores sense esma. Cansat de veure com els còmics de superherois s’ofegaven en els tòpics de sempre i es quedaven estancats en el batibull de capes i antifaços; herois i villans; sense cap altra justificació que les convencions d’un gènere clarament nord-americà. Però aleshores, de sobte, l’any 1986, el rellotge es va parar per contemplar com la indústria del còmic de superherois podia evolucionar cap a nous horitzons. Alan Moore i Dave Gibbons, dos anglesos que ja treballaven des de feia temps en la indústria, van aportar la sensibilitat europea a la cultura popular d’Estats Units amb la novel·la gràfica del segle XX per excel·lència titulada Watchmen. Tot va començar amb una innocent pregunta: “I si els superherois existissin de veritat?”

WATCHMEN (1ª part)

Un hipotètic any 1985. Nixon ha sigut reelegit per sisena vegada. Està punt d’esclatar un atac nuclear entre Estats Units i la URSS. Déu existeix i és americà. Els superherois no són personatges de còmic , sinó que viuen entre nosaltres i són responsables, en part, de com és aquest hipotètic món orquestrat pel genial Alan Moore.
Watchmen és fruit de la cultura pop i la contracultura, filles d’una generació que ha crescut amb la historieta, però també amb la música, el cinema, les drogues, la literatura, la marginalitat, l’underground i la política. Suposa, com Fantastic Four l’any 1961, una nova forma d’abordar el mitjà. En aquests vintitants anys que separen un títol de l’altre, el món s’ha tornat menys ingenu, més sarcàstic, més descregut, menys brut. L’heroi ja no és creïble. Estats Units ha patit una derrota en una guerra que mai va arribar a declarar. El laborisme anglès ( realment admirable com dos anglesos són capaços de traslladar les seves idees a un comic-book que sembla 100% nord-americà) havia saltat per la borda i el nou conservadurisme ideològic de Margaret Thatcher semblava que anava a convertir en realitat les pitjors previsions que George Orwell havia plasmat en la seva obra 1984(curiosament, l’any 1984 és quan Moore va començar a escriure el guió i fins i tot ha arribat a declarar que la seva obra comença on acaba la novel·la d’Orwell). El breu resorgiment demòcrata que havia arribat a la política internacional del món de la mà de Jimmy Carter després del cas Watergate havia acabat tornant la pilota a l’ala dura del partit republicà i entregava així la Casa Blanca i les claus de l’economia de mercat i la Guerra Freda a un actor mediocre de memòria espantosa que durant vuit anys instauraria una política militar i econòmica que donaria el seu fruit en el moment que el Mur de Berlín i la desintegració de la Unió Soviètica convertissin a Estats Units, fins l’aparició d’un nou enemic tant irracional com necessari, en l’imperi incontestable que controlava tots els engranatges del món. Watchmen és, per tant, un producte del seu temps, però que ha aconseguit també transcendir i convertir-se en un patró que tant serveix per reflectir l’ambient que es respirava l’any 1985 amb la Guerra Freda, com en l’actualitat on regna la por contagiosa generada pel terrorisme islàmic.






















Watchmen és un còmic ple de paradoxes i dobles sentits. El més evident és el seu propi títol. La paraula “Watchmen” ens porta a pensar en el “Vigilant”, però també en el rellotge interior de la humanitat que espera impacient la seva aturada per indicar l’apocalipsi de la civilització o en el personatge del Dr. Manhattan que posseix l’habilitat de veure totes les perspectives que configuren el temps, les conseqüències de cadascuna de les seves decisions.
Watchmen no ha estat superat per cap altre còmic. No s’han aconseguit més que intents il·lusoris d’imitació que després han quedat en no res. En part, a causa de la sagrada i intocable continuïtat que obliga als successius relleus de guionistes i dibuixants de totes les sèries a alimentar amb un nou episodi les aventures d’un o altre superheroi al comerç del continuarà. A Watchmen, en canvi, ens trobem en un univers tancat en si mateix amb únicament dotze comic-books de durada (que més tard s’han recopilat en forma d’àlbum) i en els quals se’ns presenta de manera original i fins i tot ideològica la figura del superhome enmascarat al qual coneixíem fins aleshores. Watchmen va suposar el final de la innocència del gènere. A diferència de personatges com Spiderman, Capità Amèrica, Punisher, Daredevil, Batman, Superman i molts més, els personatges de Watchmen presenten una tridimensionalitat en les seves accions mai vista fins aleshores en els còmics de superherois, que els converteix en més humans i fa que resultin tant condemnables des d’un punt de vista moral com els tradicionalment coneguts com a supervillans. Després de llegir Watchmen la gran pregunta que un es pot fer és: “Qui vigila als vigilants?”

PEL·LÍCULA ESTÀTICA (60)

Amb la proximitat de la gala dels Oscars, aquests últims dies els cinemes s’han omplert de grans pel·lícules que opten a una o diverses estatuetes. Moltes d’elles basades en històries d’amor d’allò més tendres i colpidores. Alguns d’aquests films són Revolutionary Road, Siete Almas, El curioso caso de Benjamin Button, Slumdog Millionare o El lector. Envaïts per aquesta alenada d’amor i els patiments que comporta (sense deixar de banda que també proporciona satisfaccions a la vida encara que siguin efímeres) és un bon moment per parlar d’un còmic publicat el 2003 a Estats Units que va rebre molt bona crítica. Craig Thompson ens narra de forma autobiogràfica i tan sincerament el seu primer amor que et fa sentir com és enamorar-se.

BLANKETS


Blankets explica la infantesa i adol·lescència de Craig Thompson, criat en una petita comunitat rural de Wisconsin on és objecte de burles i abusos per part d’altres nens més grans, educat per un pare sever i en un entorn extremadament religiós. La història es centra en la relació que manté Craig amb el seu germà menor, la seva passió pel dibuix i, sobretot, l’aventura romàntica que emprén amb Raina, una noia a la qual coneix quan és adol·lescent en una colònia de vacances parroquial i que l’acabarà marcant de per vida com tots els primers amors.
Blankets mostra al lector com la presència constant i a vegades intimidatòria de la religió és un pes massa gran pel qual s’ha de renunciar a moltes coses. La interpretació literal de la litúrgia catòlica i la seva implantació com un modus vivendi a nivell de categoria social no ens és gens desconeguda i és l’element amb el qual Thompson intenta guanyar-se la nostra empatia. En paraules de Ken Tucker, crític de The New York Times, “Thompson descriu l’èxtasi i el dolor d’una obsessió (envers un amant, Déu) i no tem suggerir de quina manera aquesta obsessió pot consumir-se i desaparèixer”. No és difícil, per alguns, reconèixer els dubtes, les reflexions, les pors i l’anatema del pecat que sembren el desconcert en el Thompson adol·lescent, ni la seva incertesa davant el sexe, la distància marcada en la seva relació amb els adults o la recerca de referències pròpies que passa, obligatòriament, pels que són els seus iguals. L’autor reflecteix l’ambient tancat i la falta d’alternatives en un país (Estas Units) descomposat tant social com políticament i fuig d’ell dibuixant un món propi en la blancor més lúcida d’un full en blanc.
Blankets és la més extensa i ambiciosa novel·la gràfica de Craig Thompson, un jove autor que va debutar amb la novel·la gràfica Goodbye, Chunky Rice amb la qual va guanyar el Harvey Award a l’autor revelació. Mentre realitzava la seva obra Blankets, Craig va pagar les factures fent guions, dibuixant i dissenyant còmics i il·lustracions per a Nickleodeon, DC, Darkhorse, Marvel, OWL, National Geographic Kids i moltes altres publicacions. Blankets, escollit com a millor llibre de l’any per la Library Journal i Time Magazine i seleccionat com un dels 10 millors llibres de l’any per Booklist, és una obra excepcional en el sentit que molt pocs autors occidentals s’atreveixen a realitzar en solitari un còmic de gairebè 600 pàgines per ser directament publicada en forma de novel·la gràfica i menys amb l’escàs vagatge historietístic de Thompson.
Segons Jules Feiffer, guanyador del premi Pulitzer, “en aquest llibre, Craig Thompson es revela com un dels joves mestres del còmic: amb una forma narrativa depuradíssima ens transmet una història personal amb una forta càrrega de dolor, descoberta, diversió, penitència, convicció religiosa i la seva pèrdua amb el conseqüent auto-rebuig. En aquesta narració d’una família i d’un primer amor, allò que no va sortir bé a la vida funciona perfectament en el món de l’art. L’experta unió de paraules, dibuixos i ressonants silencis conformen un tipus transcendental de narració que t’atrapa a mida que vas llegint i que es perllonga quan acabes. És el que anomeno literatura”.
Si encara no l’heu llegit i teniu ganes d’endinsar-vos en l’amor juvenil i les complexitats de l’atracció sexual a través del món del còmic us recomano que li feu una ullada. Us arrencarà més d’una llàgrima.

PEL·LÍCULA ESTÀTICA (59)

Gran part dels contes que ens expliquen de petits o expliquem de grans, tracten sempre el mateix tema: la por. Al llarg del temps les pors han anat canviant. A l’Edat Mitjana ser devorat era la por que habitava en els contes. Potser ara, les malalties, la pederàstia i els segrestaments han substituït l’antic temor a ser devorats per un llop. Però està clar que sempre hi ha present un element molt important en els contes i que és l’essència de la por: la mort. Moltes vegades intentem defugir la mort. No acostumem a parlar d’ella. Fa por a alguns. Altres l’accepten. i també n’hi ha que la neguen i s’autoenganyen. Els nens, potser, són els que tenen menys consciència d’ella, encara que inconscientment li tenen por. El còmic d’avui, obra d’un interessant autor anomenat Cyril Pedrosa, tracta la mort amb una gran construcció poètica embolcallada en les tradicions del conte.

TRES SOMBRAS

Joachim i els seus pares viuen en una casa enmig del camp. Són feliços. Estan aïllats de les preocupacions del món. Però un dia, en l’horitzó, apareixen tres ombres. Vigilen a Joachim amb deteniment. Venen a reclamar la seva vida. Davant l’amenaça de les tres ombres pare i fill no tenen altra alternativa que fugir. Emprendran un llarg viatge i creuran el perillós riu per intentar esquivar el destí que els persegueix. Però encara que el cor d’un home corre més que les seves cames, l’atzar pot amb qualsevol.
Amb aquesta premisa Cyril Pedrosa aprofundeix, sempre en el discurs de la fàbula, en conceptes com la mort i les relacions paterno-filials i explora els límits que un pare, guiat per l’amor incondicional, estaria disposat a creuar per salvar la vida d’un fill.
Cyril Pedrosa va decidir ser dibuixant de còmics quan tenia sis anys. Quasi trenta anys després, li continua agradant escriure i dibuixar còmics. Paral·lelament a la seva col·laboració fidel i productiva amb David Chauvel a Ring Circus, Tres Sombras és, després de Le couers solitaires (Editions Dupuis), el seu segon llibre en solitari on segueix la seva recerca d’una expressió més personal que pensa seguir explorant. La claredat en els moviments dels seus personatges i les exagerades expressions facials delaten els antecedents de Pedrosa com a dibuixant de Disney, però la història (inspirada en la mort del fill petit d’un bon amic) s’allunya del dibuix més figuratiu per endinsar-se en un món abstracte amb fortes influències de l’art expressionista.
Tres Sombras és un viatge extraordinari a les profunditats de l’ésser humà envoltat d’una irrealitat hipnòtica que fa que un cop acabada la seva lectura tinguis la mateixa sensació que quan intentes recordar tots els detalls d’un somni.

PEL·LÍCULA ESTÀTICA (58)

Aquest mes ha estat marcat pel gran esdeveniment de les eleccions nord-americanes on un somni ha tret el cap i ha omplert d’il·lusió a una gran part del país més important del món. Ara faltarà veure si el somni pot tenir un bon final. Pels que no puguin esperar, en el Saló del Manga l’editorial Glènat va aprofitar per llençar el mercat un dels mangues més encertats en aquests moments. Pels qui encara tinguin el mono de la campanya electoral nord-americana o pels qui encara no sapiguen com funciona la famosa “festa de la democràcia” i vulguin aprendre’n, trobaran en el còmic d’avui les respostes a les seves pregàries carregades amb una addictiva dosi de romanticisme, misteri i trames familiars.

EAGLE: LA FORJA DE UN PRESIDENTE


Takashi Jo és un jove periodista que treballa en el diari japonès Maicho Shimbun. Se li ha encarregat seguir la campanya de Kenneth Yamaoka, el primer candidat demòcrata japonès a la Casa Blanca. Per un periodista això és un somni. Però la mort sobtada de la seva mare el portarà a pensar que no és cosa de l’atzar que li hagin assignat aquesta feina. Aviat descobrirà que el seu pare podria ser el propi Yamaoka. Perquè el seu propi pare que mai havia conegut, el contracta per cobrir la seva campanya electoral? Serà per evitar un escàndol? Quina relació pot tenir la mort de la seva mare en tot plegat? Són algunes de les preguntes que Takashi intentarà resoldre en el frenètic ball de màscares que són les eleccions de la gran potència mundial.

Kaiji Kawaguchi és un dels autors japonesos més sòlids de manga per a adults. És autor de sèries com The Silent Service, Zipang i Eagle, amb la qual va ser nominat a cinc premis Eisner. Kawaguchi plantejà, l’any 1998, amb la sèrie Eagle una situació molt semblant a la que s’ha donat amb Barack Obama actualment. Un candidat ambiciós amb poca experiència política i que no és blanc ni anglosaxó es proposa convertir-se en el President d’Estats Units. Per aconseguir-ho necessitarà moltes més armes que a la Guerra del Vietnam. Podrà vèncer l’stablishment dels seu propi partit, les jugades maquiavèliques dels veterans de Washington i els escàndols de la seva família? Aquestes són només algunes de les preguntes que planteja aquest còmic on el ritme del relat és accelerat; els personatges, enigmàtics; els moments de suspens, continus i el dibuix eficient per il·lustrar una història de tons Shakespeareans.

Segons paraules textuals de Kawaguchi, “el món de la política amaga molt dramatisme i es poden trobar molt bones històries”. I continua dient que per donar-li més realisme als personatges es va inspirar en polítics reals. Alguns dels més reconeixibles són Bill Clydon, segurament el més emblemàtic de tots els personatges que surten en el còmic; el vicepresident Al Noah, el qual té com a màxima preocupació “les autopistes de la informació” igual que Al Gore en el seu moment o George Tuck, l’assessor de Yamaoka, en la realitat anomenat Dick Tuck.

Eagle és el còmic ideal per a tots aquells que vulguin entreveure la possible vida d’un dels homes més importants del món: el President d’Estats Units d’Amèrica.